Un nou article ha estat publicat a la revista Applied Sciences pels membres del nostre grup Fabrizio Gravina-Cognetti, Javier Espasa-Labrador, Ález Cebrián-Ponce, Sílvia Puigarnau, Xavier Iglesias, Marta Carrasco-Marginet, Alfredo Irurtia i Diego Chaverri. L’article és:
Gravina-Cognetti, F., Espasa-Labrador, J., Cebrián-Ponce, Á., Carrasco-Marginet, M., Puigarnau, S., Chaverri, D., Iglesias, X., & Irurtia, A. (2025). Is bioelectrical impedance vector analysis (BIVA) a useful exploratory tool to assess exercise-induced metabolic and mechanical responses in endurance-trained male trail runners? Applied Sciences, 15(19), 10768. https://doi.org/10.3390/app151910768
En el treball es va avaluar si els paràmetres clàssics i específics de l’anàlisi vectorial d’impedància bioelèctrica (BIVA) poden explicar el rendiment metabòlic i mecànic en corredors de trail amb entrenament de resistència. Quinze homes (V̇O₂max 61,04 ± 6,91 mL·kg⁻¹·min⁻¹) van completar un protocol de cinta de córrer de 60 minuts al 70% de V̇O₂max amb pendents aleatoritzades (del −7% al +7%), registrant-se de manera contínua els intercanvis de gasos, la freqüència cardíaca i la potència de cursa; la BIVA de cos sencer es va obtenir immediatament abans i després de l’exercici. Després de la prova, la impedància i la resistència van augmentar (+2,73%, +2,84%), mentre que la reactància (Xc) i l’angle de fase van disminuir (−2,36%, −4,91%); tots els canvis van ser significatius i reflectits tant pels índexs clàssics com pels específics, en consonància amb la pèrdua aguda de fluids i l’alteració de l’estat cel·lular. Després de l’ajust de Benjamini–Hochberg, el Xc/alçada basal es va correlacionar inversament amb V̇CO₂peak i V̇CO₂mean, mentre que els canvis induïts per l’exercici en ΔXc/alçada i ΔXc específica es van correlacionar positivament amb ambdues variables metabòliques i amb la potència mitjana. A la regressió pas a pas, ΔXc/alçada o ΔXc específica van ser els únics predictors BIVA retinguts per a V̇CO₂peak, V̇CO₂mean i la potència mitjana, explicant aproximadament el 31–36% i el 22–23% de la variabilitat, respectivament; els enfocaments clàssic i específic van mostrar un rendiment similar. Cap variable bioelèctrica no va predir el V̇O₂max. Aquests resultats preliminars suggereixen que els desplaçaments aguts de la reactància poden aportar un índex modest però sensible i no invasiu de les respostes fisiològiques induïdes per l’exercici, fet que justifica la seva confirmació en cohorts més grans i diverses.
